"Tinc davant dues fotografies, ambdues relacionades amb la polèmica generada pel fet que una adolescent hagi hagut de canviar d'institut perquè en el seu no podia fer servir el hijab ja que el reglament del centre prohibeix l'ús de peces que cobreixin el cap.
A la primera, observo Najwa, la noia, amb aquesta peça, acompanyada del seu pare, el cap i rostre estan descoberts i la roba és absolutament occidental, i el de la seva mare, amb els cabells coberts pel vel islàmic, part del rostre tapat per unes grans ulleres de sol i vestida amb aquest característic abric-bata fins als peus que desdibuixa les seves formes femenines.
A l'altra foto, un imam de València adoctrina en una mesquita als seus fidels -tots homes- pel que fa a la conveniència que les dones usin el hijab.
En ambdues imatges és evident que el portaveu és sempre un home, com si elles no tinguessin opinió o els estigués vedat expressar-la. Contemplant les fotografies i inferint aquesta conclusió, una es planteja fins a quin punt l'ús del hijab reflecteix un exercici de llibertat o és, simplement, una imposició paterna al més pur estil patriarcal, com el que moltes de nosaltres vam conèixer en un passat no gaire llunyà . I del qual, òbviament, hauríem volgut poder-nos alliberar!
Per descomptat, l'ús del vel -de qualsevol tipus- està relacionat amb la idea de l'honor masculí, que els homes poden perdre si les seves dones (esposes, filles, germanes, etc) no observen la decència sexual que marquen els cànons patriarcals. La primera vegada que es legisla sobre el vel és en el codi d'Hammurabi (gairebé 2.000 anys aC i, per descomptat, moltíssim abans que s'escrivís l'Alcorà). Aquest conjunt de lleis, un dels més antics, determina la diferència entre dones inviolables i inviolades, és a dir, aquelles que estan sota la protecció d'un home: dona, concubina casada i filles verges, les quals han d'anar vetllades, i dones sense vel, les que no pertanyen a cap home, estan desprotegides i, per tant, poden ser usades lliurement. És a dir, que només hi ha dues opcions: o sotmetre's a un home o ser puta. Si més no des dels ulls masculins, és clar.
Gairebé 4.000 anys més tard, el pes d'aquesta divisió arbitrària segueix present. Així, de manera meridianament clara, les adolescents musulmanes entrevistades fa uns dies per aquest diari justifiquen l'ús del hijab amb aquest argument: "¿Saps? Només quan portes el vel els homes et respecten". Sens dubte, la d'elles i la de Najwa no sembla ser una decisió molt lliure, ni tan sols una imposició dels llibres sagrats (l'Alcorà no dicta aquesta norma), sinó una regla cultural que controla la sexualitat femenina en benefici dels homes.
D'altra banda, sospiro alleujada quan llegeixo que el ministre d'educació, Ángel Gabilondo, sentencia que, segons ell, ha de prevaler el dret a l'escolarització de les menors. Algú amb sentit comú, em dic, esperant que farà entendre a la família de la noia i, de passada, a la comunitat musulmana que viu a Espanya, que l'escolarització no només és un dret dels i les joves, sinó també un deure de les famílies.
El deure d'assistir a classe està per sobre del dret a lluir el hijab i, sens dubte, si el ministre només assenyala els centres i no a les famílies musulmanes, es perd l'oportunitat d'una lliçó fonamental de democràcia i per a la integració en la societat espanyola.
A més, no deixa de enutjar la defensa del vel per part d'intel•lectuals que, com si fos un invent del segle XXI, el jutgen només un senyal d'identitat. Chandhdortt Djavann, en el seu llibre A sota el vel, el deixa clar: "Les dones han viscut la humiliació de no ser homes, de portar el vel, aquesta presó ambulant, com l'estrella groga de la condició femenina".
Algú defensaria l'estrella groga dels jueus com a senyal d'identitat? No serà que les situacions es veuen amb diferents ulls si afecten a classes i ètnies que si afecten al sexe femení?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per deixar-nos el teu comentari.